divendres, 26 de juny de 2009

- Sobre el Present Desaparegut

Pot aparèixer quan menys te l'esperes, però sempre quan més el necessites. Sempre està allà per perdut que el puguis donar. Normalment no segueix amb passió totes les activitats que arribes a fer per la teva conta, ja siguin esports, hobbies o aficcions, lectures, jocs o fins i tot feina o estudis. Però igualment se sap posar a l'alçada que toca i pot parlar de qualsevol tema.
Sembla que no comparteix res amb tu, pero un cop al mes apareix i es posa al dia, t'escolta i t'aprecia, t'estima i t'ajuda. T'explica tot el que el corrou per dins, tots els seus dubtes, les seves anècdotes i experiències. Veus com creix i com evoluciona, admires com ha crescut aquell costat madur a les teves esquenes i ara et demana ajut. T'enriqueix escoltar-lo perquè porta una vida més accidentada que la teva, però això el fa viure i sentir ple i orgullós. Admires el coratge que té i refuses l'impuls primari que saps que el perd.
Ell també necessita sentir què dius, què saps i què sents, aprèn de tu i també creix. Té els seus dubtes i necessita aconteixements i experiències dels quals tu pots parlar amb coneixement de causa. Comparteix opinions i refusa creençes. Marca sempre el punt que creu amb delicadesa, però amb consciència a l'hora de parlar temes determinats. Sap que toca dir que no i quan toca dir que sí. No dubta en plantejar-te un mur imaginari de metàfores perquè obris els ulls de la realitat en la que et semblava viure.
Té secrets que no explicarà mai, sorpreses agradables i ensurts desafortunats, però saps que sempre arribarà quan més el necessites i el seu suport sempre és imprescindible.

Pots donar les gràcies perquè ell arriba.





dissabte, 6 de juny de 2009

- Sobre Acreditaciones Impropias I

Llegaba tarde a cenar en la casa dónde me habían invitado a pasar unos días, corrí los últimos metros hacia la entrada y justo allí me paró el cartero. Era un hombre de facciones italianas. Llevaba un prominente bigote debajo de su espléndida nariz y sus ojos marrones brillaban al ritmo de su ímpetu. Tenía una carta para mí, justo yo habiendo llegado en aquella bonita casa americana.
Acompañado de mi querida, nos paramos para atender el asunto que aquél modesto hombre nos portaba esa mañana de domingo. Amablemente accepté el sobre, pero antes de dármelo pidió ver mi documentación. Extrañado, no dudé en sacar de mi bolsillo el deseado documento. Con toda seguridad alargué mi brazo para que pudiera comprovar la realidad del receptor de la carta. Por nuestra sorpresa el cartero negó con la cabeza cuando con toda seguridad dirigí mi otra mano hacia la curiosa carta. Atentamente fuí testigo de aquél evidente error. El carnet de identidad que mostré no me pertenecía, però curiosamente conocía al representante. Se trataba de uno de mis amigos de toda la vida. Sorprendido, le pedí amablemente que esperara a que le tragiera mi verdadero carnet.
Pensé que me lo debería de haber dejado en mi cuarto. Me apresuré en regresar por donde venía, dejando al encuriosido cartedo y a mi muy estrañada querida en la entrada del jardín de aquella fantástica casa.
Entré por la puerta del jardín de la casa conjunta a la que nos alojábamos. Abrí la puerta de entrada con toda la normalidad del mundo y entré. La habitación que se abría a mis ojos era muy grande. Justo delante, a unos dos metros, unas escaleras desaparecían al piso superior. A mi derecha había una televisión encendida y en aquél momento se emitía mi telesérie favorita. Jack y Kate hablaban sentados en la playa de una isla. Reconocí immediatamente que se trataba de la primera temporada de "Lost". Y en los sofás junto a la televisión estaba mi tío sentado. Sin molestarse ni una pizca por mi presencia allí me saludó y le devolví el saludo. Reanudé la marcha hacia mi destinación. Subí por las escaleras y giré a la primera puerta a la izquierda. Un estrecho y corto pasadizo sin lámparas era lo que quedaba entre yo y mi documentación. Alcanzé a oscuras la puerta final, la abrí i encontré enima de la cama mi siempre reconocible riñonera negra. Registré por carnés y encontré un pack junto. Poseído por la prisa y el no querer hacer esperar ni el cartero, ni la familia que nos acogía los agarré todos y me los guardé al bolsillo. Rehice mi camino de vuelta saludando mi tío otra vez y alcancé al cartero y mi querida, que todavía estaban allí. Saqué esta vez el pack de carnés y le dí el primero que saqué, que me pareció ser el de identidad.
Alargué otra vez mi mano dirección a la carta, peró el cartero empezó a balbucear un alemán ridículo, que rápidamente atrajo mi atención de vuelta. Resultaba ser un carné de un ciudadano alemán. Sin preguntarme porqué tenía yo ese carné, el cartero me pidó que le diera mi carné de una vez.
Al mismo momento dos estudiantes alemanas se presentaron oportunamente para traducir para nosotros la identidad y localidad del propietario del carnet alemán.
Me decidí a escribir una carta para el propietario junto con su carné y se la entregué al cartero. Agradecidos, despedimos a las dos universitarias.
Saqué otra vez de mi bolsillo mi pack de carnés y convencido por enécima vez, alargué mi brazo dirección el cartero con un nuevo carnet. El cartero se enfurismó cuando por tercera vez le entregué un carnet que tampoco me pertenecía.


TO BE CONTINUED

- Sobre Epílegs de Pròlegs

Quanta raó que tenia, fós qui fós el que postulés que la vida està plena de canvis que et marquen un abans i un després, que t'obliguen a plantejar tot el que creus que has fet i tot el que has fet, tot el que et penses que saps i tot el que saps, tot el que et pensaves que erets i el que realment ets.

Hi ha cops que t'accepten en una feina que no esperaves i et suposa modificar tot el que tenies planejat i quadrat en el teu calendari; o et trobes un llibre que et canvia el teu plantejament de vida; o simplement rebusques aquell restaurant on els dies grisos se't passen llegint pàgines d'aquell llibre absurd que et desconnecta del que preocupa a la resta i acabes trobant la solució al que feia temps que buscaves.

És simplement sorprenent com de gran pot resultar un canvi i la sorpresa que et pots endur. Els canvis poden ser per bé i semblar la mar d'agradables, però també poden ser per mal. Aquests són els que et fan sentir com una merda, però són els que valen tant, que un cop superats no vols que canviïn per res del món. Et sents conscient de que has crescut, com un arbre que tot just aixeca dos pams de terra enmig d'un bosc de sequòies i s'obre pas cap a la immensitat dels cels, on la gran vista eclipsa qualsevol dels paisatges, i finalment se sent meravellat i poderós per haver superat, clariana darrera clariana, els obstàcles que suposaven els més grans, vells i arrogants.

Els canvis mai no es poden triar, sempre venen quan menys els vols o menys els esperes. Et poden sorprendre darrera de cada cantonada que creues, en forma de taüt o en forma d'altar. Sempre interrompen el curs de la vida, com una vall tancada ofega un riu; ens veiem obligats a alterar el ritme que havíem adquirit i voldríem no canviar perquè el que teníem ens semblava que ja estava bé, i la por al canvi ens fa enrera una vegada més. Fins que el riu troba un nou camí per on escapar un cop la vall ha quedat plena i innundada, formant un llac. Llavors la corrent es despenya pel lloc més baix i podem tornar a avançar cap el que és la vida. El nostre camí des del naixement fins la desembocadura.
El frenesí de la juventut en lliscar per les roques de l'alta muntanya ens permet d'afrontar qualsevol entrebanc amb més força i més ímpetu. Arroseguem tot el que ens atura amb nosaltres, tenim tanta força! Res ens pot aturar perquè som capaços d'apartar tot el que no ens interessa i ens frena del nostre destí. A mesura que avançem perdem la força, més cohibits per tot el que es creua al nostre pas, i optem per evitar problemes, fem meandres, curvem camins per no excavar tunels per muntanyes, evitem tot el possible. No ens agrada canviar i entrem en un camí de conservacionisme i conformisme lamentable. L'essència que ens feia forts queda enterrada entre el sediment, al fons de tot i no ens preocupa, el final ja arriba. La poca matèria carregada fins al final queda depositada moments abans de la gran arribada al mar de les ànimes mortes, que ja han perdut identitat. Ningú coneix ningú, tot és aigua i ja no és riu. Ens entreguem sense oposar resistència al final destí i morim sols.

Els canvis que ens semblen dolents no han de suposar un motiu de tristesa, ni de laments, ni d'arrepentiments. Al contrari, ens han de semblar motius de força, de recàrrega, de dinamisme, d'adaptació. Al cap i a la fi... de créixer! És on ens adonem de qui som, d'on anem, de que volem i de com ho farem... i sempre, SEMPRE requereixen TEMPS.