- Nooooooooooooooo!

Avís a la població: les connotacions del text poden no correspondre amb la realitat.

S'explica als diaris, a la tele, a la ràdio que estem en crisi. Hòstia amb la refotuda crisi... Jo crec que tothom n'està fins als ous i, en el fons, els perjudicats en som ens consumidors i clients. Acabem pagant-ne els plats trencats. M'explico.

Resulta que el govern, en vista de la gran despesa pública, ha decidit de reduir-ne les despeses (oh! brillant idea!!) i ha decidit de reduir en un cinc per cent (5% que queda molt bé en numèric) els sous i salaris dels funcionaris públics. El que no ha tingut tan en compte és la reacció d'aquests, que s'ha transformat amb un odi visceral cap als ciutadans i usuaris de qualsevol mena de servei públic.

Suposo que els polítics, tots ells deuen tenir el carnet de conduir, perquè avui en dia, plantejar-se de treure's el carnet de conduir vol dir anar preparat a hipotecar-se la vida. Sobretot si ets un estudiant que et pagues la carrera, una habitació i la manutenció (la teca, vaja) mes rere mes, ho tens cru per pagar-te unes pràctiques i els drets (més taxes d'examen). I si, a més, decideixen abaixar els sous dels funcionaris (entre ells, els examinadors), ara si que l'has cagat.

No hi ha res com un examinador amb set de sang després d'una baixada de salaris. Et miren amb cara de "fa dos dies que no menjo carn humana i tu fas molt bona olor" mentre se'ls injecten els ulls de sang, i tu, allà pobre, esperant l'Apocalipsi amb els dos braços al volant i resant perquè se't menji viu mentre condueixes.

A més, saps que l'examen, tot i haver estat programat per començar a les 12:40h acaba començant a les 12:43h i l'examinador fa 3 hores que s'espera al lloc dels fets i està més cremat que un cafè "del tiempo" com deia l'amic Goyo Jiménez i per tant, que la seva paciència queda reduïda al, que, matemàticament parlant, s'expressa com a conjunt buit.

"Perdona, saps que estàs a les meves mans, no?" (Joder, quin fill de puta)

"Mira, sé que vas al carril dret del carrer Aragó, però realment és estrictament necessari de que giris a l'esquerra al pròxim carrer" (La mare que el/la va parir)

"No sé perquè no va a 43km/h quan la via li permet anar a 50km/h" (Hòstia, avui no m'hauria d'haver aixecat del PUTO llit)

Total, que entres al cotxe tot garratibat, regules els miralls i intentes que això duri tant de temps com puguis. Procures relaxar-te amb un comentari amb ganxo, però el teu professor no pot parlar amb tu, i procura no riure. I l'examinador, en fi... que un dia més no té el dia. Amb la teva consciència commoguda per l'inevitable, t'esforces per calmar-te per dins respirant fons i dient-te. Ho saps fer, aprovaràs!

Després d'anar seguint un seguit d'instruccions sense sentit, en certs moments amb certa mala llet, t'acaben demanant que aparquis. Et sents com Hèrcules havent superat les 12 proves, i només et queda pujar al tro. Però ai las! El professor prem el fre a mig dit de topar amb el cotxe de davant mentre aparques i sents com se't gelen les mans, se t'eriça el pèl del catell. El P*TO xivato dels collons. I l'examinador/a somriu

- The amazingness of a patient

Prot: You know what I've learned about your planet? There's enough life on Earth to fill 50 planets. Plants, animals, people, fungi, viruses, all jostling to find their place, bouncing off each other, feeding off each other. Connected.

Dr Mark Powell: You don't have that kind of connection on K-PAX?

Prot: Nobody wants, nobody needs. On K-PAX, when I'm gone, nobody misses me. There would be no reason to. And yet I sense that when I leave here... I will be missed. Yes. Strange feeling.

__________________________________________________________

Prot: I want to tell you something, Mark. Something you do not yet know, but we k-paxians have been around long enough to have discovered: the universe will expand, then it will collapse back on itself, and then it will expand again. It will repeat this process forever. What you don't know is that, when the universe expands again, everything will be as it is now. Wherever mistakes you make this time around, you will live through on your next pass. Every mistake you make, you will live through, again and again, forever.

So my advice to you, is to get it right this time around because this time... is all you have.

Oda als fills: estimada Elna

Elna, tu: tan petita, tan innocent, tan fràgil; Nouvinguda.

Després de tretze hores de part vas donar-te a conèixer a uns pares emocionats davant de l'increïble miracle de la vida. Per ser un ésser tan menut has creat al teu voltant una expectativa gegant. Cosins, oncles i tietes, avis i àvies, nebots i nebodes, cunyats, sogres, besavis i besàvies... tothom perd el nord per veure't. Tu, tan tranquil·la.

Innocència pura. Ets verge: en tu no hi ha cap mena de memòria ni experiència, no tens tabús ni prejudicis, no tens pors ni tens febleses, no tens rancors. Ets lliure de pensaments, il·lusions i fracassos. Ets una tabula rasa perfecta. Ets una espelma que tot just acaba d'encendre's i que li queda molt de combustible encara per a viure. Viu-la al màxim.

Has arribat en un món que no espera, un món que es mou cada dia més de pressa. Un món modern que oblida els seus avis i ignora els seus fills.

Elna, has tingut la sort de néixer dins d'una família que t'estimarà i que t'ensenyarà a estimar, amb uns pares que de ben segur que et sabran fer créixer i t'educaran com millor podran. Són increïbles. Cuida'ls.

Tu, pel món, no ets res, i per a tu, el món, ho serà tot. Però canviaràs el món.

Creixeràs i te n'adonaràs que tot i això, el món pot ser un paradís. Té coses precioses, Elna, llocs que ni tan sols jo puc creure'm que existeixin. Llocs que et poden fer oblidar fins i tot el temps. Perquè allà on hi ha tristesa també hi pot haver alegria i bellesa. I a on hi ha guerres també hi ha pau i tranquil·litat. Aprendràs que una llàgrima no només vol dir tristesa, també vol dir alegria. Aquest món val tant la pena!

Elna, tu: tan petita, tan innocent, tan fràgil; Nouvinguda.

Benvinguda.

Life does NOT have an instructions list. // La vida NO té un llibret d'instruccions

Might seem obvious, but sometimes I see things I don't understand... and I wonder

__________________________________________________

Pot semblar obvi, però a vegades veig coses que no entenc... i em pregunto per què passa?

- D'entre els més escèptics / From amongst the most sceptical ones

Faithless - Sunday 8PM

It's just a bit funny that I want to talk about scepticism and I just started the post with the word "Faithless".

I chose that song earlier this afternoon to meditate for half an hour. It's a really nice song to get lost within your own thoughts, or even not focusing your mind on anything else but your own being.

I really never thought this would help me at all at any point in my life, since I'm always been avery empirical person with all those matters that involve spirituality. You might call it empirist or even sceptical, since I even rejected all this kind of stuff from anyone. Never have had any faith at all, and I guess that being initiated with christian faith was something that I could never decide with my full faculties since I was too young to understand and therefore, unable to decide if that was something I would want in my life. Either your religion or your own thoughts are so personal that no one should ever tell you what to do or what to think, and even less able to control as long as you are mature enough to believe in your own beliefs. You will always be able to pretend or to stay silent when you are asked.

But still, there I was, sitting down on the floor, with my eyes closed and riding the flow of these amazing notes, until they disappeared.

I never felt the need to believe in something or someone, since I'm too young to want to put my life in someone else's hands. But someone planted a seed somewhere and I didn't fight it, and it nourished with my insecurities and grew. That may have looked as a bad thing, but after I thought about it, it turned out it was not. We all learn unconciously to reject anything that can make you feel sad, and we all learn to enhance and maximize anything that can make us feel happier. And that's what the act of meditation has brought me; a peaceful feeling that makes me feel much better.

I'm still quite new with the meditation process, but I can already sense how good it feels to have this so self moment with oneself.

Reading what the dalai lama wrote about meditation gets me closer to where I want to be. Sometimes it seems into my eyes that I live in a very difficult world and even tho I've had a life full of oportunities, those can misslead you into some serious confusion. We have so many opportunities that I'm not surprised that us, young people, get lost so easily and have no idea of where we want to go. We have lost all references, and all that is left is us and our inner-selves.

The exercice of meditation is always in need of some pretext. You can't meditate if you don't have nothing to meditate on. You just have to focus every single cell of your body into this subject that needs all your interest. There's no way you can't feel worse, but you have nothing to lose if you try. Maybe you realize you are feeling much better about it once you've had a propper thinking-time about it.

Give it a try.

_________________________________________________

Faithless - Sunday 8PM

És curiós que parlo d'escèptics i començo el post amb la paraula "Faithless", que en anglès vol dir sense fe.

He escollit aquesta cançó per meditar aquesta tarda durant mitja hora. És una cançó molt bona per a perdre's entre els teus propis pensaments, o per a simplement, deixar la teva ment en blanc mentre procures de concentrar-te en tu mateix/a.

Mai hauria pensat que meditar m'ajudaria, ja que sempre he estat una persona molt empírica pel que fa a totes aquestes coses que són tan espirituals. Podríeu haver-me dit empirista o fins i tot escèptic, ja que sempre havia refusat tot aquest tipus de coses vinguessin de qui vinguessin. Mai hi he tingut cap mena de fe, i suposo que el fet d'haver estat iniciat a la fe cristiana va ser una cosa que mai vaig poder decidir ja que no disposava de totes les meves facultats mentals. Era massa jove i, per tant, incapaç de prendre la decisió sobre si allò era o no el que jo voldria a la meva vida. De totes maneres, tant la religió com els teus propis pensaments són coses tan personals que mai ningú t'hauria de dir què has de fer o pensar, i molt menys ser capaç de controlar-te sempre i quan siguem prou madurs com per creure en les nostres pròpies idees. Sempre pots dissimular o actuar o simplement restar en silenci quan et pregunten.

Tot i això, allà estava, seient a terra, amb els ulls closos i cavalcant la melodia, sentint el trot de cada nota, fins que desapareix.

Mai he sentit la necessitat de creure en res ni ningú. Sóc massa jove per voler posar la meva vida en mans de ningú. Però algú em va posar aquesta idea al cap, i tampoc m'hi vaig resistir. Suposo que s'ha acabat alimentant de les meves inseguretats i ha crescut fins a sortir a flor de pell. Pot semblar una cosa negativa, fins i tot sectària, però després de jo pensar-hi i donar-hi algunes voltes vaig adonar-me de que no era així. Inconscientment tots aprenem a defugir de tot allò que ens fa mal o ens fa posar tristos, i de la mateixa manera intentem millorar i maximitzar tot allò que ens fa sentir millor o més feliços. I això és el que la meditació m'ha aportat; un sentiment de pau que em fa sentir molt millor amb mi mateix.

Encara no he profunditzat amb el procés de meditació, però per a sentir els resultats no cal haver-ne fet durant gaire temps. Tenir un moment tant personal amb un mateix és molt gratificant.

Llegir el que el Dalai Lama va escriure sobre meditació m'acosta més a allà on vull ser. De vegades em sembla que visqui en un món molt complicat, tot i que he tingut la sort de néixer en una part del món on d'oportunitats no me'n faltaran, però aquest excés d'oportunitats també ens pot portar cap a la confusió. Tenim tantes coses per triar que no em sorpren que la gent jove com jo ens perdem tan fàcilment i no tinguem ni idea d'on volem anar. Perdem totes les referències i ens quedem sols amb nosaltres mateixos.

Per exercitar la meditació sempre es necessita d'un pretext. No es pot meditar sobre res, és com escriure sense tinta. Has de provar de centrar cada una de totes les teves cèl·lules del cos sobre l'objecte de la teva reflexió. No pots ni sentir-te pitjor ni tampoc hi tens res a perdre si ho proves. Potser te n'adonaràs que et sentiràs millor després d'haver-hi pensat una bona estona (del que sigui!).

Prova-ho.

- Nous Començaments / New Beginnings

He decidit començar una nova etapa d'entrades des de l'última que vaig editar, el novembre de l'any passat... que no és poc. Miraré de fer els uploads amb dues llengües a la vegada. Català/Castellà i Anglès. Em serveix de pràctica i m'he adonat que hi ha gent que em demana d'escriure en anglès perquè volen saber de què va aquest blog i malauradament no parlen ni el català ni el castellà.

__________________________________________________________

I've just decided to start a new stage of entries since my last one, November 2009. I'll try to upload in both Catalan (or Spanish) and English. It helps me and I've just realized that there's more and more people asking me to write in english since they want to know what I'm talking about and, unfortunately, they are not able to speak either Catalan or Spanish.

- Eyeux

Those two small and soul-touching black holes that appear only when I close my eyes shine with own glow. It's all about intensity. The remaining gray colour on its iris is fading every second gone. I can read they are waking up after a long, long sleep.

Light grass green arises and grows near the black borderline that clearly states where does the beautiful coloured space start and where does the sclera end. In between the border and the pupil, as if the rain had transmited the calm and tranquility the storm of their impulses leaves behind, some sweet blue lakes appear out of nothing like little spots on a butterfly's wings. Attractive brown explosions detonate as they win back the old strenght they used to have.

There's nothing just to appreciate, but to love.

- The Stroll

He decided not to do anything all along the morning, so he decided to take a stroll. He felt like giving himself this very pleasant moment in which he wouldn’t have to think about anything concrete, but still think about everything. The day looked particularly cloudy. He took his light and black sweater and left. There was no rush. The morning was long, and he wanted to make it last.

It was simply another autumn day. On the radio, the forecaster said it would be rainy, but he did not take her advice for serious. The sky looked grey, but still could stand like this the entire morning with no rain. And anyways he loved these days, where the sun could not flash him nor melt his skin under his shirt. He had always been a fan of cold, wet and foggy weather.

He took his black skullcap, turned on the music, put on his Palestinian scarf and left home with his keys on his pocket. The minute he opened the front door, a freezing snap of air slapped his face, but luckily he had his scarf on and helped to calm down the shiver that would have gone all across his body. He felt his muscles were getting tighter. Closed the door and set his hands on his pockets and started walking.

He immersed on a parallel world he made up. Eventually he found himself on the proper street. He kept walking straight, along the main avenue. It would take ages for the traffic lights to stop him. He had chosen that street because they were few traffic lights along it. Another thing he didn’t have to worry about. The trees caressed the air as they were dancing at the rhythm of the piano inside his ears. Everything was taking place at the very exact moment he was noticing all around him.

All of a sudden, a lightning stoke the clouds and broke the silent walk. His eyes focused the sky: good news, it was about to happen. He smiled and faced the consequences.

The first rain drops started to fall slowly. He turned down the volume so he could listen to the rain impacting against the ground. He now was aware of the big swing going on. It was like a pleasant dance, everything evolved in a determinate way. He stopped walking.

He was feeling so quiet.

With his expression facing towards the sky, he was able to feel the rain on every single point of his face. He took off his skullcap; he wanted to feel it on his hair too. He was more aware than ever, he perceived every distinct drop wetting his face. It was a gorgeous sensation, like feeling alive on his bones, but for real!

As his watch ticked, he was getting wet and wet.

He was absorbed and did not realise the rain was going under his sweater. He did not really care about that, he was grand, and most important, he was seizing the moment. His heart pumped with power; his bloodstream carried the adrenaline along every single cell. He was getting filled with energy.

He felt stupidly happy and more and more sensitive every second gone.

- The Man In The Station

He still had one whole hour to wait for his departure. He took a seat and stared with empty gaze at the crowd that walked around, rushing to their respective departures or simply waiting for their kin to show up.

There was something special going on that Sunday evening. The whole station atmosphere was polluted with some melancholic and invisible fog. He could read some kind of sad feeling in most of everyone’s eyes. These people never tended to look up; they looked down as if there was something to be found in the ground. Everything seemed to become greyer and greyer.

The station looked as beautiful as he remembered from his arrival. But the perspective this time was very different. The walls remained the same, but there was this strange feeling taking place. Like if everyone shared the same sad feeling. The roof was the same roof he found in when he first came in, but it really was not.

He suddenly realised the power that the station itself had. Every Friday the station had the power to reunite families, friends and couples. But its role changed on Sundays, as it just broke any kind of ties until the next Friday reunited them back again. It was quite paradoxical for a non-living being; causing pain and hurting feelings so the next Friday it could heal, with love, the wounds caused; like a phoenix reincarnates from its own ashes.

And he, like everyone else in the station, could not escape to that power.

- Sobre Minuciosas Reflexiones

"ser libre del aferramiento a las pasiones, pero sin represión de estas" Siddhartha Gautama

- Sobre Primeras Reflexiones

Estos dos últimos días me he animado a escribir de nuevo sobre lo que recordaba guardar en algún sitio muy escondido dentro de mi cabeza. Siguiendo cuidadosamente mis manías a la hora de escribir, me he sentado delante de mi ordenador para alimentar esta necesidad que últimamente me quitaba el sueño algunas noches.
Siempre he sentido una importante atracción a todo aquello relativo a la vida. Todo aquello que nos rodea y que, por alguna casualidad, nadie le da suficiente importancia al asunto. "Eso se lo dejamos a los filósofos", comentan algunos con afán de burla y en un tono superlativo. Pues eso es lo que la gente como yo apreciamos. Algunos escépticos comentan que es una pérdida de tiempo, y en verdad, queridos lectores, así es. Lo más importante de todo en el momento de filosofar es saber si existe un mínimo de "feedback", es decir, una respuesta por parte de receptor (en este caso, vosotros, queridos lectores). Siendo poco coherente con mi discurso voy a probarme a mi mismo lanzándome al vacío delante de un público tan poco tangible como lo es el de la red.

El otro día, hablando, me sorprendieron con la siguiente frase: "No creo en la causalidad". Esta frase realmente me asombró muchísimo. Desde que tomé la asignatura de filosofía en bachillerato que he vivido convencido de que la teoría de la causalidad es la más acertada de todas a la hora de explicar cualquier hecho; así que pregunté "¿Cómo puedes afirmar que la causalidad no existe, si es una evidencia racional el mero hecho de que cada causa produce una coseqüencia?" o dicho del revés, cada conseqüencia tiene su (o sus) causas! La respuesta que recibí impactó en mi. No se trataba de una respuesta con un valor racional intenso, pero despertó en mi una fugaz reacción sentimental. "Creo que todas mis acciones pasan por un filtro (sujeto) donde yo avaluo cual es la mejor opción para cada momento". Aparentemente, mi yo más racional hubiera respondido "Entonces, no estás haciendo nada más que acceptar que tu causa a tu acción es la sola acción de reflexionar, como conseqüencia, tendrás tu reacción. Es pura física Newtoniana! Acción-Reacción". Pero me sumí en silencio. Reflexioné y caí en la cuenta de que no puedo encontrar la causa en según que situaciones fuera de lo físico y tangible.
Me explicaré; como ser humano, me gusta creer que puedo tener un control sobre todo lo que sucede sobre mi, pero sé que mi futuro depende en muy poca parte de lo que yo decida hacer conmigo mismo. Mi futuro depende de muchos factores y uno de ellos puede cambiarlo todo. Seguro que podríamos encontrar una equación donde todos los factores nos influenciaran en un resultado final. Curiosamente hay una ciencia que trata de explicar cosas así (la sociología, pero esto es otro tema).
A partir de ahí, todavía disponemos de la comentada teoría de la causalidad para refutar lo dicho. Lo que no tengo tan claro es que se pueda describir, ya sea a nivel matemático o al nivel que queráis, una variable que sea capaz de responder a lo que nuestro cerebro piense. Tenemos la manía de querer obtener siempre variables y variables empíricas. Ahora existe la psicología. Tienen esta mania de querer dominar todo el subconsciente. Y el subconsciente, amigos, ahí es donde quería yo llegar. ¿Cómo se puede predecir lo que inevitablemente no puedes pensar ni dominar? ¿Cómo podemos llegar a admitir que el subconsciente depende de nosotros mismos? ¿Acaso logramos dominar lo que queremos soñar todo el tiempo? Yo creo que es coincidencia soñar lo que queremos la misma noche que nos lo proponemos. Y ahí, ahí es donde vi yo una imposibilidad de validación de la teoría de la causalidad.
Aristóteles me diría "Todas las acciones humanas tienen una o más de las siete siguientes causas: suerte, natura, compulsión, hábito, razón, pasión y deseo." ¿Será la ciencia capaz de desvelar nunca en qué neurona se produce la primera idea? ¿Será capaz de encontrar de dónde salen todas estas ideas? ¿De dónde nacen los sueños, las invenciones, la imaginación al fin y al cabo? ¿Es que hay dentro de nuestro cerebro un "órgano" que se encarga de ello?
Y de todo esto deriva la pregunta: "¿Existen las casualidades?"
Yo no tengo ni idea de nada, al fin y al cabo, soy filósofo.

- Sobre Estupideces Estúpidamente Estúpidas

Habríase visto nunca semejante comportamiento suicida, semejante estupidez concentrada en un solo cráneo. Y lo mejor de todo era que se lo había metido voluntariamente todo dentro. A veces, como solía decirle su madre, la vida aparece en forma de percance, que por lo general nunca se ve, y entonces tropezamos como un conejo ciego. Sentía que dentro de si nacían flores alrededor de un sentimiento que no llevaba a ningún sitio. Simplemente se sentía estúpidamente feliz. Pese a todo lo que aquello comportaba.

En realidad, sus horas de nocturnidad no eran otra cosa que el resultado de todo un cumulo de distorsiones que volaban sin cesar por su mente y que no parecían dejarlo en paz. Ya quisiera poder seguir durmiendo serenamente como en cualquier otro periodo de su propia vida.

- Sobre Acreditaciones Impropias II

Éste pertenecía a un ciudadano de nacionalidad italiana. No había visto en mi vida a su propietario y la situación en la que estaba metido empezaba a superar mi paciencia. Era incapaz de explicar el porqué de dicho fenómeno. Simplemente yo sacaba documentos a mansalva de mis bolsillos. Fue entonces cuando mi pareja se acordó de que mi documentación no estaba en mi habitación, sinó que ella se la había llevado al nuevo hogar de acogida. Sin hacer perder más tiempo al cartero le pedí que esperara otra vez.
Me lanzé a la carrera dentro de la nueva casa y delante de mi asombro, justo al cruzar la puerta, me encontré con una mesa bien preparada, trece sillas y muchísimos niños de entre 5 y 13 años correteando en dirección a sus respectivos asientos. Levanté la mirada por encima de la mesa y ví al padre de la família organizando el caos que había en lo que en inglés llaman hall". Al fondo, junto a los fogones, la madre de la casa terminaba el festín de bienvenida. Sin entender muy bien como me dirigí a las escaleras que se encontraban al final del "hall". Saludé con la mirada a la mujer, que con una sonrisa me correspondió y continué mi camino.
Subí las escaleras de madera de tres en tres, ayudandome de la barandilla. Una gota enorme de sudor resbaló por mi patilla. Alcanzé la habitación de matrimonio que nos habían habilitado y vi que en la esquina estaban todas mis cosas, y encima de todo estaba mi cartera. La abrí y encontré el deseado documento. Comprobé con una mirada fugaz que evidentemente me pertenecía y me apresuré a salir. Procuré saltar toda la escalera de un solo bote, pero me caí al suelo.

Allí, tirado, sintiendome observado por veintidós ojos intenté agarrarme a la barandilla para ayudarme a levantarme. Alargué y alargué el brazo, pero sin suerte. No había manera de alcanzar la maldita barandilla. Me esforzaba y miraba con impotencia como la barandilla se alejaba de mi. Todo empezó a hacerse más y más grande. Hasta que hubo un momento que no pude entender si todo se hacía grande o yo empetitecía. Todo resultaba tan molesto...
Y sudaba y sudaba... y todavía sudaba más. Perdía el mundo de vista y la maldita barandilla todavía estaba más lejos. Todo se desvanecía y me lloraban los ojos. Me sumía en una oscuridad sinfín.
Nunca pude alcanzar lo que me sujetaba a mi verdadera identidad.

- Sobre Temblorosos Días

Pese a todo no recordaba la dificultad para seguir adelante con aquella situación tan embarazosa. Todo iba muy rápido, pero en su corazón todo parecía suceder con una lentitud muy molesta. Su cuerpo temblaba siempre que abría la boca y esto hacía la situación todavía más y más incómoda. Aquella conversación era del todo vacía y carecía de interés por ambos lados, o eso es lo que le habría gustado que fuera.
Internamente se producía una situación paradójica. Su mente mantenía una férrea defensa en acoger la situación con frialdad, pero por el otro lado sus sentimientos no podían ceder a lo que antaño había sentido. Corría otra vez por sus venas con un ritmo implacable el recuerdo de todo lo vivido, los sueños que había tenido y las sensaciones que tan agradablemente volvían a su memoria. Quería romper con todo y lanzarse a un destino que no lo habría llevado a ninguna parte, pero que irrefrenablemente tenía ganas de volver a probar. Se sentía rechazado y ahuyentado como un oso junto a un nido de abejas molestas.

Había sido un día pasable. Otro día perro, pero en su consciencia no sentía culpa alguna, a diferencia de unos días atrás. Incluso el día había ido mejorando a medida que había avanzado. Había tenido tiempo para si mismo, para vagabundear por su piso e incluso hacer un poco de deporte antes de su comida.

Cerró los ojos y se durmió con un sabor agridulce en sus labios. El aire entraba, como cada noche, por su ventana y mecía las sábanas.

- Sobre el Present Desaparegut

Pot aparèixer quan menys te l'esperes, però sempre quan més el necessites. Sempre està allà per perdut que el puguis donar. Normalment no segueix amb passió totes les activitats que arribes a fer per la teva conta, ja siguin esports, hobbies o aficcions, lectures, jocs o fins i tot feina o estudis. Però igualment se sap posar a l'alçada que toca i pot parlar de qualsevol tema.
Sembla que no comparteix res amb tu, pero un cop al mes apareix i es posa al dia, t'escolta i t'aprecia, t'estima i t'ajuda. T'explica tot el que el corrou per dins, tots els seus dubtes, les seves anècdotes i experiències. Veus com creix i com evoluciona, admires com ha crescut aquell costat madur a les teves esquenes i ara et demana ajut. T'enriqueix escoltar-lo perquè porta una vida més accidentada que la teva, però això el fa viure i sentir ple i orgullós. Admires el coratge que té i refuses l'impuls primari que saps que el perd.
Ell també necessita sentir què dius, què saps i què sents, aprèn de tu i també creix. Té els seus dubtes i necessita aconteixements i experiències dels quals tu pots parlar amb coneixement de causa. Comparteix opinions i refusa creençes. Marca sempre el punt que creu amb delicadesa, però amb consciència a l'hora de parlar temes determinats. Sap que toca dir que no i quan toca dir que sí. No dubta en plantejar-te un mur imaginari de metàfores perquè obris els ulls de la realitat en la que et semblava viure.
Té secrets que no explicarà mai, sorpreses agradables i ensurts desafortunats, però saps que sempre arribarà quan més el necessites i el seu suport sempre és imprescindible.

Pots donar les gràcies perquè ell arriba.