- Sobre Epílegs de Pròlegs

Quanta raó que tenia, fós qui fós el que postulés que la vida està plena de canvis que et marquen un abans i un després, que t'obliguen a plantejar tot el que creus que has fet i tot el que has fet, tot el que et penses que saps i tot el que saps, tot el que et pensaves que erets i el que realment ets.

Hi ha cops que t'accepten en una feina que no esperaves i et suposa modificar tot el que tenies planejat i quadrat en el teu calendari; o et trobes un llibre que et canvia el teu plantejament de vida; o simplement rebusques aquell restaurant on els dies grisos se't passen llegint pàgines d'aquell llibre absurd que et desconnecta del que preocupa a la resta i acabes trobant la solució al que feia temps que buscaves.

És simplement sorprenent com de gran pot resultar un canvi i la sorpresa que et pots endur. Els canvis poden ser per bé i semblar la mar d'agradables, però també poden ser per mal. Aquests són els que et fan sentir com una merda, però són els que valen tant, que un cop superats no vols que canviïn per res del món. Et sents conscient de que has crescut, com un arbre que tot just aixeca dos pams de terra enmig d'un bosc de sequòies i s'obre pas cap a la immensitat dels cels, on la gran vista eclipsa qualsevol dels paisatges, i finalment se sent meravellat i poderós per haver superat, clariana darrera clariana, els obstàcles que suposaven els més grans, vells i arrogants.

Els canvis mai no es poden triar, sempre venen quan menys els vols o menys els esperes. Et poden sorprendre darrera de cada cantonada que creues, en forma de taüt o en forma d'altar. Sempre interrompen el curs de la vida, com una vall tancada ofega un riu; ens veiem obligats a alterar el ritme que havíem adquirit i voldríem no canviar perquè el que teníem ens semblava que ja estava bé, i la por al canvi ens fa enrera una vegada més. Fins que el riu troba un nou camí per on escapar un cop la vall ha quedat plena i innundada, formant un llac. Llavors la corrent es despenya pel lloc més baix i podem tornar a avançar cap el que és la vida. El nostre camí des del naixement fins la desembocadura.
El frenesí de la juventut en lliscar per les roques de l'alta muntanya ens permet d'afrontar qualsevol entrebanc amb més força i més ímpetu. Arroseguem tot el que ens atura amb nosaltres, tenim tanta força! Res ens pot aturar perquè som capaços d'apartar tot el que no ens interessa i ens frena del nostre destí. A mesura que avançem perdem la força, més cohibits per tot el que es creua al nostre pas, i optem per evitar problemes, fem meandres, curvem camins per no excavar tunels per muntanyes, evitem tot el possible. No ens agrada canviar i entrem en un camí de conservacionisme i conformisme lamentable. L'essència que ens feia forts queda enterrada entre el sediment, al fons de tot i no ens preocupa, el final ja arriba. La poca matèria carregada fins al final queda depositada moments abans de la gran arribada al mar de les ànimes mortes, que ja han perdut identitat. Ningú coneix ningú, tot és aigua i ja no és riu. Ens entreguem sense oposar resistència al final destí i morim sols.

Els canvis que ens semblen dolents no han de suposar un motiu de tristesa, ni de laments, ni d'arrepentiments. Al contrari, ens han de semblar motius de força, de recàrrega, de dinamisme, d'adaptació. Al cap i a la fi... de créixer! És on ens adonem de qui som, d'on anem, de que volem i de com ho farem... i sempre, SEMPRE requereixen TEMPS.